Estic de peu, aquí, com cada matí. Per fi arriba ja feia estona que l’esperava i el fred em començava a traspassar la roba. Aixeco un peu, un altre, amb tota la passivitat de món, avui no tinc ganes de res. Trec la tarjeta i pico i me’n vaig a la meva cadira. Sempre és buida a ningú li agrada, hi ha gent que diu que s’hi mareja, altres que prefereixen anar de cara, o no estar a la finestra, o que simplement la detesten perquè sí, sense cap motiu. Però a mi això ja em va bé, és la meva cadira, la meva companya de viatges, és la meva preferida, és espaiosa i pots veure bé la gen del carrer amb claredat. I el dia que hi ha algú sentat penso no podria haver-se assegut a un altre lloc, ara on m’assec? Vaig a una alra cadira pero ja no és el mateix, no m’hi trobo agust. Avui, com normalment estava buida. I estic aquí, moixa sense saber perquè, sense ganes de fer res i enrabiada per dins perquè sé que la vida és molt curta i no hi ha temps per tontaries com el dia que tinc avui. Que s’ha de viure intensament. Tot i això em sento així i no ho puc cambia. El viatge segueix i des de la meva finestra veig la gent com passa. veig una noia que corre i que té cara de pocs amics, està enfadada, enrabiada. Que li deu haver passat em pregunto? Perquè ella també malgasta un dia com avui estant enfadada? Potser arriba tard a l’escola i tenia un exàmen. O bé s’ha barallat amb la seva mare, o amb les amigues o potser amb el novio. Sigui com sigui no crec que hagi de malgastar un dia preciós com avui estant enfadada. Com jo que estic malgastant aquest matí sentint-me així però que hi puc fer? Capficada amb tots aquests pensaments segueixo mirant per la finestra. La noia ja no hi és, deu haver creuat el carrer. Però ara hi ha una parella d’avis. Van agafats de braçet, riuen, es veu que s’estimen, que sempre ho han fet i que estan així des de que es van casar. Ells si que aprofiten la vida, tan grans, tan feliços, tan monos… ells si que en saben de viure, ells si que en saben de ser feliços! Trec la mirada dels dos avis, si avui ja estava melancòlica ells me n’estan posant més. Miro el carrer i me n’adono que m’he passat de parada però hi que! Total que havia de fer avui? Anar al cole, classe, pati, classe, pati… com cada dia res especial, potser avui alhora del pati em pasarien algunes coses interessants o no, però, i? així que no em moc, segueixo sentada a la mateixa cadira de sempre. Ara pel carrer hi ha una mare i un nen, està plorant, quina marranada que està fent! Mare meva! Sempre he pensat que les mares deuen passar molta vergonya quan el nen està fent la marranada i tothom del carrer els està mirant, i pensa quina pena pobret! La mare ara tampoc no deu ser feliç, està perdent el dia, com jo, com la noia enrabiada, i com el seu fill que està plorant. Que trist oi? Quanta gent perdent el temps no sent feliç, quanta gent gastant dies en va! Al costat del nen petit hi ha una noia amb unes amigues, també plora, però de riure. Caram que afortunada que és! Ella si que és feliç!

 

L’autobús abança i els deixo enrera. Continuo contemplant la gent pel carrer i segueixo pensant.

Finalment me n’adono que cap dia és en va. Que tothom qui he vist pel carrer és feliç i que tothom està vivint la vida intensament. Fins i tot jo, que he estat tot el matí donant voltes amb l’autobús. Si podem sentir tantes coses, si tenim la possibilitat i el plaer de viure tants moments diferents, perquè només n’hauriem de volguer viure un, la felicitat. I en realitat la felicitat que és. Molta gent ho ha intentat descriure però realment ningú a pogut. Perquè? Molt senzill perque la felicitat és subjectiva cadascú és feliç a la seva manera. Tot i això jo m’aventuro a descriure-la. Per mi la felicitat és poguer plorar de riure, de tristesa, d’alegria, poder tenir ràbia, odi, amor, poder sentir tot això. Perquè si només sentis alegria no la sabria apreciar en canvi sentint alegria i tristesa sóc concient del que tinc quan estic alegre. La felicitat també és plorar un dia i que la gent a qui estimes estigui preocupada per tu, comprovar que ells també t’estimen com tu a ells. Per mi la felicitat és poguer viure i no deixar-me de viure res, sentir totes les emocions possibles, viure moments inimaginables i els més quotidians també. I és per això que ara penso que tothom qui he vist pel carrer deu ser feliç, el que no se és si saben que ho són. Jo he trigat 15 anys a descubrir que és la felicitat per a mi. Quans anys trigaras tu?

 

Anònima